Recentment el Diari ARA publicava un article de Josep Maria Martí titulat “Catalunya hauria de rellançar la ràdio digital” en el que el director de l’Observatori de la Ràdio GRISS-UAB afirma que “Les males polítiques es paguen: no haver posat a liderar la ràdio digital des del sector públic, no haver revisat tècnicament el pla, no haver-lo dotat d’ajudes i incentius, l’han fet inviable. Des d’aleshores, fa la sensació que bona part de la indústria espanyola i catalana estan instal·lades en un món analògic caduc, amb un dial de l’FM del tot saturat i una AM que avui dia ja no escolta gairebé ningú”. Al final del seu article, Martí afegia “Però soc de l’opinió que Catalunya hauria de tornar a demostrar que el seu lideratge radiofònic és real i posar les emissores de la Corporació al capdavant de la ràdio digital i proposar la reforma del pla tècnic, perquè el DAB pugui ser, també a curt termini, una sortida per a la ràdio local”.
En aquest sentit, el president de l’ACR Miquel Miralles a mode de resposta, ha publicat, també al Diari ARA, l’article “La ràdio digital, DAB, un artefacte que no vola” que a continuació us adjuntem.
La ràdio digital, DAB, un artefacte que no vola
Per enlairar una aeronau hi ha dues premisses: cal disposar d’un pla de vol i d’una pista lliure d’obstacles. En el cas de la ràdio digital, ni la planificació tècnica respon als nivells de cobertura exigibles ni l’administració en cap moment ha deixat la pista en condicions. Com va dir fa temps un secretari d’estat, la ràdio digital només existeix al BOE.
Al final del segle passat, a Catalunya, tant la ràdio pública com la privada ja van començar proves en format DAB (Digital Audio Broadcasting). L’inici de la dècada del 2000 era un temps de vaques grasses, es van atorgar llicències de ràdio digital i es van sentir cridats a participar en un negoci inexistent empresaris sense cap experiència en el sector radiofònic al costat dels operadors ja establerts. Malgrat l’entusiasme inicial, l’administració no va tenir en compte les condicions que fan que hi hagi mercats on el DAB tiri endavant: inversió específica del pressupost públic; facilitats legislatives; compromís de la indústria de components electrònics, i un parc automobilístic que incorpori aquesta tecnologia (tot just des del gener hi ha aquesta obligació). La inexistència de negoci publicitari s’ha afegit al fet que no hi ha data d’apagada de la FM. Per tant, les cadenes existents haurien de mantenir la duplicitat dels costos de la doble explotació.
A Catalunya, en compliment de les condicions de les concessions, tant la ràdio pública com la privada van arribar a l’acord amb la Generalitat d’estalviar-se el finançament d’aquest fiasco digital fins que l’entorn no fos més propici.
Sovint es vol comparar la nostra situació amb la d’altres països europeus amb molta menys oferta radiofònica, factor que facilita molt la conversió. No obstant això, al Regne Unit, pioner en l’ús del DAB, és l’operador de telecomunicacions qui hi inverteix eixamplant els serveis, i Irlanda ha decidit posar punt final a les emissions digitals i el format DAB s’ha superat en benefici del DAB+.
És una quimera apostar perquè la ràdio pública tota sola pugui fer arrencar aquest projecte. Ningú garanteix tampoc que l’estàndard de digitalització hagi de ser el DAB+. Mentrestant, la ràdio privada –amb caigudes de facturació del fins al 40%– manté els llocs de treball. Les administracions permeten un espectre amb 150 emissores clandestines, hi ha cessió d’explotació de les municipals i no se sap que hi hagi cap pla de suport per digitalitzar la ràdio.
Amb aquest llast, sense pla de vol i amb la pista plena d’obstacles, no hi ha qui s’enlairi.
Miquel Miralles, president de l’ACR, pel Diari ARA.